La temporada del Nadal 2022 ha passat. A nivell personal això marca una fita. I tot un nou món acaba i un altre està a punt de començar. Encara tancant alguns temes, vull aprofitar aquest moment de calma entre tempestes per reflexionar una mica de tot, el que ha passat i el que vindrà. Atenció, vomitada mental ahead.
La Núria
La panxa de la meva parella ja és prominent. La Núria comença a demanar pista, cosa que ens fa feliços i també accentúa hormones, mals i malestars. Hauria de ser un moment de calma, de preparar el que vindrà, llits, cotxets i espais a casa. Mames que es tornen iaies, il.lusió i brindis sense alcohol. I ho és, mentre tot el reste de la vida continua a l'escenari i té poques ganes de baixar.
La Casa
No es pot aguantar més. Alemanya és un lloc humit i això no és novetat, però vam pagar car el deixar-nos enlluernar per una casa amb jardí que podíem pagar, rebent una casa sense bon aïllament on afloreixen humitats i floridures. Un lloc totalment insalubre a l'hivern, amb poc o nul enteniment amb el propietari, on no vull fer crèixer la Núria. Un lloc tòxic que ens enfronta contínuament entre nosaltres. Decidim traslladar-nos, tot i la panxa, tot i que portem aquí any i poc, tot i que ja no em queda energia per un altre trasllat. Rebrem l'ajuda dels nostres pares, i menys mal.
La Familia
"Aquest any veniu vosaltres, que no voldria moure la Nuria així". Aquest va ser el pla inicial a l'Agost, de l'agrat de tothom, ben coordinat, allotjant la familia a la casa, tots a l'hora. Després va venir la decisió de deixar la casa, cosa que ens portava a un Nadal entre caixes de cartró, però "estarà bé, així ens podran ajudar".
La Feina
Tinc la teoria basada en anys d'experiència en el sector que a la tardor i hivern les empreses es posen frenètiques. No només per haver d'acabar l'any, sinó també la gent venint de l'estiu (sol, calor, vacances) i saber que el que ve ara és foscor i fred. I pressió per tancar l'any amb cara i ulls. I projectes que no acaben mai. I gent que es posa malalta i els terminis s'apropen quedant l'equip sense recursos. I estrés. I aquell compay de feina que es posa de cul i fa que anar a treballar no sigui l'experiència positiva que era fins ara.
El Covid
I clar, s'apropa Nadal, els pares il.lusionats per agafar el vol, nosaltres esperant amb candeletes que vinguin per tenir uns dies de celebració i poder espantar els maldecaps, les caixes de cartró mirant-nos apilades als cantons, cites aquí i allà per rebre les claus del nou pis, per que vingui un camió a executar el trasllat... i agafem el Covid al sopar de Nadal de l'empresa. El que faltava. Cancel.la tot, tothom a casa, posposa cites i prova de fer tot això mentre esteu la teva parella i tu al llit amb febre.
Es fa el que es pot
Ens vam recuperar del Covid sobre el 29 de Desembre després d'onze dies morts. Vam passar el Nadal sols a casa, veient pelis a l'Amazon i fen puzzles mentals per encaixar novament els plans del que encara teníem per davant. Vam poder riure una mica per Cap d'Any a casa d'uns amics i rebre mons pares per Reis, que havien mogut les dates dels vols. Vam poder tenir una nit de Reis, regals i brindar. La infrastructura que podiem oferir a una parella de 70 anys es reduia a posar uns matalassos al terra. La seva mare va venir aquell cap de setmana i entre tots 5 vam acabar de preparar caixes i mobles pel trasllat, que havíem posposat pel dimecres 11. El camió ve amb 4 forçuts i en un dia buiden la casa i ens deixen un caos important al nou pis. Mon pare i jo carregant els restes amb la furgo durant la següent setmana, ma mare i la meva parella gestionant menjars, compres, organització i neteja. La meva parella gestionant la paperassa de canvi de pis, notificacions de noves direccions i tal, que si no ho fas en menys d'una setmana l'estat et penalitza. Mon pare i jo fent tetris per encabir una casa amb jardí, soterrani i garatge en un pis amb un mini-traster. Dues setmanes executant el trasllat, allotjant els pares, treballant a la oficina, i mantenint com es pot la Núria sana dins la panxa.
Passant factura
Avui fa un mes donàvem positiu de Covid. Estàvem sols amb tot de caixes en una casa que ja no estimàvem i teníem tota una aventura per davant. Avui tornem a estar sols amb tot de caixes però en un pis que ens fa il.lusió. Pel camí hem patit l'estrés, amb por que la Núria es resentís, amb explosions enfadades en públic que no ajuden, amb l'energia mínima per cumplir sense preguntar... Ens han sortit un bon grapat de cabells blancs i unes bones bosses marcades sota els ulls. No ha estat fàcil, ni maco. A vegades la gent que s'estima es fa mal, l'estrés no és mai un bon company de viatge.
Il.lusió
Però també ens veiem asseguts a la taula de la cuina fent un vi al vespre, perque si, perque podem, perque aquesta cuina és prou gran com per tenir una petita taula i dues cadires, perque dona gust cuinar-hi, perque la calefacció no està ni a la meitat i no tenim fred, fins i tot veient nevar a fora. Ens veiem en aquest pis amb la Núria, centrant-nos en ella i no en una casa que no ens vol, i no barallant-nos entre nosaltres per com el propietari ens fa la vida impossible. Tot això s'ha acabat i només podem mirar endavant. Vindràn més històries i complicacions, però no seràn per aquest pis. És la sensació de tancar una carpeta negra, i guardar-la al traster.
El que està per venir
La Núria. Haurien de ser dos mesos per acabar de preparar això, per fer visites a la ginecòloga, per organitzar aquests nous armaris i els espais que aquest pis ens porta, per passar tranquils nosaltres dos esperant-la. Gestionar el tema de papers, ajudes, baixes maternals, passar el testimoni a qui s'encarregarà del meu equip durant 6 mesos. Coses que cal fer, que farem.
I vindrà una altra onada difícil, de dormir poc, de despertar-se sovint per alletar, de sobrepreocupar-se per la salut de la petita. Ho he vist a companys i amics. Es veuen cansats, però es veuen feliços. Saps on t'hi poses, així que "sarna con gusto no pica". I es farà, i es gaudirà, i cal fixar-s'hi o passarà de llarg.
Tancament
Havia de vomitar això. Ha estat un temps difícil i hem ensopegat una pila de vegades. No em sento orgullós de com ho he portat tot però s'ha fet, s'ha dut a la fi, i he aprés molt per camí. Estic molt content d'haver-ho deixat enrera i poder ara mirar endavant.
Al papa i la mama: moltes gràcies per venir, ajudar i aguantar-nos.