Que em coneix sap els meus gustos musicals, i que sóc de la generació que va descobrir Queen quan en Freddie va morir. Rondava el 1990 quan per la tele van posar el Barcelona amb la Montserrat Caballé, i jo vèia el meu pare excitat amb el Mercury. Qui serà aquest pàio? Quins crits, no?
Poc després en Freddie es mor, i hi ha una explosió de Queen al meu voltant (ràdio, tributs, ...). I jo descobreixo Queen en aquell punt, que ja és ben trist. Però les coses van així, m'endinso en la seva música, les seves lletres em toquen la fibra, la guitarra del May m'inspira, i diria que em converteixo en un fan de la banda mentre travesso la meva adolescència.
L'adolescència... crec que no hagués estat el mateix sense les lletres de Queen. No ho entenia tot (Scaramouche!), sia per l'anglès o pels dobles sentits d'orientacions sexuals que jo encara no entenia.
Sigui com sigui, una de les peces que era present en totes les meves cintes de K7 era el Somebody To Love, amb una lletra que venia de ben a dins, uns corus, un ritme, un segell ben Queen.
I avui, 25 anys després i amb el cap en altres llocs, em passa pel davant l'assaig d'en George Michael per al concert de tribut a Freddie Mercury. Quin tros de peça... I tanmateix no puc triar entre aquest l'assaig, intimista, càlid, amb un David Bowie ben atent al fons...
... o la versió del concert en si, potent, enèrgica, gestual
Mai he estat un gran fan de George Michael, però si que li reconeixo una potència, un caràcter i uns bons aguts a la veu.
I potser si, aquest article és només una excusa per penjar aquests dos vídeos, però s'ho val, no? 😎